“Ónice y mi tía, la de las gallinas” és el darrer conte de May Flores

A la May, com a tots els infants, des de petita li agradaven molt els contes i els programes infantils de la tele on explicaven històries. Així que això va ser el que més la va influenciar. Ella recorda que va aprendre a llegir aviat, amb sis anys, ja li prenia els còmics al seu germà gran i se’ls llegia. I a l’escola sempre s’inventava històries amb els caps grossos que posaven a sobre del llapis i feia un petit teatre per a les seves companyes. Eren els seus inicis, fins que als vuit anys va escriure el primer conte. Aquesta connexió amb la infantesa és el que encara l’ha fet continuar escrivint contes.

Sabem que el darrer conte que has escrit ja s’ha publicat. Com es diu aquest nou conte?

Sí, com dius ja, s’ha publicat, fa tot just un parell de setmanes i, tot i que sí es troba on-line, és possible que físicament no estigui encara en algunes llibreries fins d’aquí unes setmanes més. El títol és Ónice y mi tía, la de las gallinas.

Quina és la temàtica del conte?

És una tendra història sobre el dol que pot ajudar als nens a afrontar el desconsol davant la pèrdua d’una mascota o d’un ésser estimat al que estaven molt units; una manera de fer-los comprendre que hi ha sentiments i records que relacionem amb aquests ésser estimats que mai no s’obliden, perquè, com es diu al conte, “les persones i les mascotes deixen de viure entre nosaltres, però no dins de nosaltres”, i potser això ajuda a què els nens gestionin la pèrdua d’una manera més fàcil per a ells. I penso que no només per als nens, sinó també per als grans. Aquest conte, per la seva temàtica, també el gaudeixen els adults.

Faràs un presentació?

Sí, vull fer algunes presentacions pròximament. Ara l’editorial s’està començant a moure i m’han de proposar llocs i dies. Suposo que abans de Sant Jordi en faré alguna.

Quant de temps et va portar escriure el conte?

Crec recordar que el vaig escriure en quatre dies perquè no m’hi vaig posar d’una tirada, ho anava fent a estones. Però després, quan ja l’havia escrit i el vaig enviar als meus nebots (inicialment el vaig escriure per a ells), em va venir la idea de presentar-lo a un concurs que vaig veure sobre aquests temes, i el vaig haver de reescriure per retallar-lo una mica i ajustar-me a les bases del concurs, on per cert, m’hi van donar el primer premi.

Vas rebre ajuda d’amics o familiars durant la creació del conte?

No, ajuda per escriure’l no. Tota la trama del conte es va crear de records i d’experiències, tant de quan era petita com de més gran, i vaig fer una composició amb tots aquests elements. La font principal per escriure sempre està dins d’un mateix. Però sí que el conte va néixer, inicialment, per als meus nebots que havien perdut una mascota i estaven molt tristos.

Treballes amb anècdotes o situacions reals al conte?

Sí, n’hi ha unes quantes. El Lucas va existir, era un pollet que tenia la meva veïna quan jo era petita amb el que jo jugava i es va fer un gall ben gran; algunes de les escenes del corral també són experiències meves, de nena, al poble de la mare amb les gallines de l’àvia o fins i tot, posteriorment, dels meus fills allà, durant les vacances d’estiu.

Per què Ónice y mi tía, la de las gallinas i no un altre títol?

Un títol ha de recollir l’essència de la història i vaig pensar que donat que un dels protagonistes, un pollet, és negre i blanc, Ónice podria ser un bon nom, donat que també és un mineral de color negre i blanc, que per cert, els meus fills tenen a la seva capsa de minerals. La resta del títol és una picada d’ullet i un homenatge a una tieta a la que els meus fills li deien la Tía de las Gallinas, precisament perquè en tenia moltes al seu galliner i ella sovint es duia els nens al corral a mostrar-los els nous pollets.

Com va sorgir la idea per a aquest conte? Va ser un projecte que ja tenies en ment o va aparèixer de sobte?

El fet d’escriure’l va sorgir arrel de la pèrdua dels meus nebots per una seva mascota, un hàmster que tenien, com he dit abans. El meu germà em va demanar que els escrigués una conte. Però com no tenia gaire informació sobre el hàmster, em vaig inventar la història del pollet, de la nena i tot el que els envolta.

Quines emocions sents en veure que el teu conte està publicat?

Fa molt de goig perquè és una tasca en la qual he posat esforç i molts sentiments. Encara que ja estigués escrit fa un temps (uns quatre anys des del premi), fins ara no s’havia publicat. A més, jo he hagut de participar en la resta del procés de creació, com són les il·lustracions, perquè encara que la il·lustradora és una noia que s’hi dedica i que ha fet una tasca genial, jo la vaig guiar amb la descripció de les escenes segons el text i els elements i detalls que jo volia que sortissin escrivint l’storyboard del conte. Després, quan ja tot estava acabat i muntat, me’n vaig encarregar de revisar que tot estigués en ordre, perquè a vegades quan es maqueta un llibre, surten problemes com trossos tallats o descol·locats o faltes d’ortografia en els crèdits, per exemple. I això va passar. Així que, després de tota la feina, estic contenta perquè ha quedat molt bé.

Tens pensat treure més contes en un futur? Tens ja pensat ja algun tema?

Sí, tinc uns quants ja acabats i d’altres en procés. Els temes són variats: des del medi ambient, a la por, la transsexualitat, els desitjos, l’amistat, els valors, el voler ser allò que un vol, la diversitat… En definitiva, temes d’actualitat, de la vida quotidiana, però també aquells que, escoltant els nens, comenten que els preocupen. No m’oblido, però, dels contes que van ser l’origen de tot: els contes de fades, molt antics i que estan plens de històries universals que han viatjant en el temps i les cultures i sempre omplen els nostres cors. Perquè la màgia la pots trobar arreu, en qualsevol història i sigui la temàtica que sigui.

Has tret més contes? Quins?

Sí, de contes infantils, publicats en tinc tres. Aquest del que parlàvem abans i dos més. Em vaig presentar a dos concurs a Bilbao dos anys diferents i em van escollir els dos contes presentats. Es van fer dues publicacions amb un compendi cadascuna de dinou contes més, els seleccionats als concursos.

Tens alguna rutina o mètode especial per escriure?

Intento escriure cada dia una mica; a vegades ho aconsegueixo, altres no, per totes les obligacions diàries que es tenen. Però el meu ritual, el que més m’agrada és, a l’estiu, escriure a últimes hores de la tarda, quan el sol encara tenyeix les cortines de llum; i a l’hivern, prefereixo els matin, quan el dia s’aixeca i la llum se m’ofereix encara letàrgica. Així ens desemperesim juntes.

Que vas aprendre sobre tu mateixa mentre escrivies aquest conte?

Que els records del passat, de la infantesa, i les emocions sempre es porten molt endins i et poden servir de material quan menys t’ho esperes. Com he dit abans, la font principal per escriure està dins de cadascú i posant-hi sentiment es poden crear meravelles.